Què és el silenci?
Podem considerar aquest espai, aquest moment, un moment de silenci? Potser sí. Però quin silenci, de les múltiples expressions que pot habitar el silenci?
El silenci de la composició 4’33” de John Cage és un silenci musical, emmarcat en un auditori: la partitura, els intèrprets, el públic i l’espai en si ens evoquen a percebre tots els sons com a musicals. Trenca un límit i qüestiona què és música, però alhora encasella el silenci en un marc musical d’intervals, tons, ritmes i timbres.
En moments determinats de la vida, el silenci es pot tornar fosc.
Apareix tenebrós i inquietant, en què dels sons més minsos de la seva ombra n’emergeixen monstres que encarnen els nostres pitjors imaginaris.
Sovint és instrumentalitzat i polititzat, manejat com una arma estratègica, incomodant, silenciant veus, invisibilitzant injustícies o oprimint per conveniència cultural, econòmica, social i/o política. Per exemple, com queda reflectit en l’Antic testament: «Una dona silenciosa és un regal del Senyor, i res no és més preuat que la seva autodisciplina.»
La pràctica del confinament solitari a les presons s’usa com a càstig disciplinari silenciador, de la mateixa manera s’ha usat en molts entorns d’educació: el silenci, aquí, s’associa a una obediència sovint acompanyada d’una restricció de moviment.
Quina relació té el silenci amb el moviment?
El silenci imposat és un silenci que immobilitza. Silenci i quietud forçada van de bracet com a tecnologies de poder i control, cossos confinats, la veu suprimida o el gest prohibit.
D’altra banda, qui s’apropa al silenci de forma voluntària en la quietud del cos, d’on emergeix el moviment de la respiració, el batec, el flux de la sang, etc., esdevé l’afinació d’un cos amb el seu entorn.
El silenci té una multiplicitat de sentits i expressions arreu del món. Excedeix i precedeix qualsevol marc que el contingui.
Com deia Simònides (Agamben, 2012, 96): «La pintura és poesia en silenci i la poesia és pintura que parla.»
El silenci és, sense ser-hi, mutable i sense forma concreta, però, tanmateix, ens afecta, ens parla i ens toca. Com diu la cançó de Simon i Garfunkel: «Touched by the sound of silence.»
Si el silenci ens toca, com el rebem? Com ens hi relacionem? Com i per què el cerquem? Com l’escoltem?
Com vam veure en l’anterior trobada, l’escolta tendeix a romandre a l’ombra d’una cultura logocèntrica obsessionada amb la producció de la paraula, centrada en l’assertivitat. Des d’aquesta mirada, l’escolta queda reduïda a un temps d’espera, un interval entre emissions, un moment d’impàs silenciós abans de tornar a parlar.
Però, si l’escolta és espera i el silenci és allò que hi ha entre paraules, aleshores qui escolta, habita o s’apropa al silenci?
Salomé Voegelin (2010, 83) escriu que «el silenci no és l’absència de so, sinó el començament de l’escolta.»
Vist així, el silenci és la condició de possibilitat: no és el que queda entre les paraules, sinó allò que les fa possibles.
Però tendim a veure-ho a l’inrevés. El silenci, semblant a l’escolta, queda relegat a allò que hi ha entre els sons, entre les paraules: un interval buit, passiu, allò que no produeix res.
Potser hem de modificar les nostres construccions metafòriques? Potser no hem de parlar del silenci entre paraules, sinó de la paraula entre silencis?
Del so entre silencis?
Des d’aquesta perspectiva, el silenci precedeix i excedeix el so, la paraula o el llenguatge. No és el que queda quan callem, sinó el fons primordial del qual emergeix tota articulació i al qual retorna.
El silenci ens abraça. El silenci ens fa escoltar.
En el subtítol d’aquesta trobada vaig escriure «on la buidor i la plenitud s’entrellacen». El silenci no és mai buit entès com la paraula void de l’anglès, un no-res que ens evoca un pensament nihilista del món, una absència radical sense possibilitat.
En el silenci sempre hi ha sons, vibracions que es propaguen per l’espai i des del nostre propi cos. El cor batega, la sang circula, l’aire es mou. El silenci absolut és impossible mentre siguem cossos vius.
Un espai buit implica un espai que potencialment pot estar ple. La buidor (emptiness, quietness) no és absència, sinó possibilitat, receptivitat, obertura.
Des d’aquest imaginari, la paraula entre silencis ens apropa a un moviment dinàmic: el buit no és res, és la possibilitat de creació, creació a una potencial plenitud que inevitablement retorna a la buidor, al silenci.
A un silenci buit-ple que respira.
Avui, respirar així en un món d’immediatesa se’ns fa difícil.
Si el silenci és el fons primordial del qual emergeix tota articulació, què passa quan aquest fons és constantment saturat?
Paradoxalment, trobem el silenci quan aquietem les nostres preocupacions amb una infinitat de distraccions: xarxes de continguts i sorolls que omplen cada escletxa.
La pausa, així, es transforma en una anestèsia de pensaments.
Omplim tot moment, tot espai, tota espera?
Si hi ha un silenci d’obertura, receptivitat i possibilitat, podem encara accedir-hi quan tot el nostre entorn conspira per saturar-lo? O hem après a témer el buit i la quietud fins al punt que només tolerem silencis falsos, silencis que callen sense escoltar?
Agamben, G. (2012). IMAGE AND SILENCE. Diacritics, 40(2), 94-98.
Voegelin, S. (2010). Listening to Noise and Silence: Towards a Philosophy of Sound Art. Bloomsbury Academic.
← Acte anterior
Següent acte →
