Què és l’escolta? Què vol dir escoltar?
Quan parlo, també sento sons, vibracions i ressonàncies que m’afecten al cos i condicionen com m’expresso. Alhora, vosaltres segurament —espero—, mentre m’esteu escoltant esteu pensant, parlant-vos en silenci, interpretant i, per tant, sent partícips de la creació de significat no només del que dic, sinó tenint en compte, també, les vostres vivències passades, les vostres expectatives, els vostres silencis i infusionant les vostres emocions en el que dic.
L’escolta, el pensament i el llenguatge, com la paraula que utilitzo, s’entrellacen en una temporalitat complexa on ressonen simultàniament passat, present i les anticipacions o reverberacions del futur.
Perquè tingui un sentit aquesta trobada és necessari que tinguem entre nosaltres un llenguatge comú, un conjunt de signes, codis i estructures amb els quals creem i compartim món, no només un llenguatge de l’expressió verbal com l’acte d’emetre paraules amb la veu, sinó també gestos, silencis, tons, un ritme o una expressió o moviment del cos. Som en el món i, per tant, escoltem el món: l’escolta és l’altra cara del llenguatge i és escoltant que els diferents llenguatges esdevenen part del nostre món.
Escolta i llenguatge són co-constitutius: no és que primer escoltem paraules i després aprenguem a parlar, és més aviat que desenvolupem simultàniament la capacitat d’escoltar i la capacitat d’habitar els llenguatges. Quan escoltem, no rebem sons i vibracions passivament, ja estem interpretant, participant activament en la creació de significat; i quan pensem estem escoltant el nostre llenguatge interior, i quan aprenem a parlar, escoltem la nostra veu interior, la que ens diu constantment si res «val la pena». L’infant que encara no parla ja està profundament immers en el llenguatge, un llenguatge no de paraules sinó de ritmes, melodies, silencis carregats de sentit, gestos que comuniquen. Gadamer deia: «El llenguatge no és només una possessió de l’home en el món; més aviat, del llenguatge depèn el fet que l’home tingui un món.»
Els llenguatges, siguin quins siguin, són juntament amb l’escolta el que possibilita que creem mons comuns, que existeixi un «nosaltres» i que tinguem comunitats. La co-originarietat de l’escolta i el llenguatge es revela en l’arqueologia de la paraula logos, habitualment avui traduïda com «raó» o «paraula», o «raó discursiva». Segons Heidegger (1975), logos prové del grec legein, que originàriament, a part de significar «dir» o «parlar», també volia dir «dipositar, recollir, aplegar i preservar» —gestos receptius que impliquen o ressonen amb l’escolta. Des d’aquesta perspectiva, logos tenia un sentit més ric, en què les dimensions receptives eren tan fonamentals com les d’expressió: parlar-escoltar, rebre-donar. La tendència, però, de l’escolta és la de romandre a l’ombra d’una cultura logocèntrica obsessionada amb la producció de la paraula.
Com diu Corradi Fiumara (1995), sembla que hem construït una cultura al voltant de la meitat d’una conversa. Una societat on l’assertivitat domina, amb milers de tractats sobre retòrica, argumentació i persuasió. Mentre que l’escolta queda reduïda a un temps d’espera abans de tornar a parlar, un estat de passivitat o, fins i tot, de debilitat.
Un temps d’espera tendeix a ser llegit sota el prisma d’un temps perdut, en què la temporalitat es mesura i es valora només en la seva capacitat productiva. Quan la nostra cultura concep l’escolta com una mena de suspensió improductiva de l’acció, oblida que aquesta aparent inactivitat és el camp fèrtil de la receptivitat, l’obertura radical que permet que quelcom nou pugui emergir entre nosaltres, on esdevenim altre, on esdevenim la diferència. Com diu Jean-Luc Nancy (2007, 13), «escoltar és estar al mateix temps fora i a dins, estar obert des de fora i des de dins i, per tant, de l’un a l’altre i de l’un en l’altre.»
Escoltar des d’aquest punt de vista és un estat de vulnerabilitat que no és debilitat, sinó obertura radical a l’altre. Però tenim temps per aquesta escolta? És un risc escoltar? Ens podem permetre apropar-nos a allò estrany? A allò que no entenem? A perdre el temps? Alhora, el que per mi pot semblar una pèrdua de temps per un altre no ho és. És escoltar habitar un temps que no és el nostre, sintonitzar-se amb el ritme de l’altre? És l’escolta la base de la solidaritat? Quina relació tenen? Com escoltem música?
La música està formada per una multiplicitat d’elements i influències culturals. Com l’escoltem? Escoltem els sons d’un instrument en particular? Intentem deduir i separar els elements, aïllant-los i categoritzant-los dins els nostres esquemes per entendre’ls i produir-ne un sentit? O més aviat ens deixem portar sense cap intenció específica, com qui es banya al mar, permetent que tots els sons es fusionin en una experiència unitària?
Però què succeeix quan un so resulta dissonant? O quan ens sorprèn? O quan ens molesta perquè no l’entenem o perquè no encaixa en els nostres supòsits? Què passa aleshores amb l’escolta? Deixem d’escoltar perquè no trobem sentit a allò que sentim? O escoltem intentant donar sentit a l’element que ens sorprèn o ens molesta? O simplement l’integrem en el fluir d’una escolta holística?
Alhora, quan aprenem quelcom nou i desconegut —com tocar un instrument, ballar tango o conduir— necessitem focalitzar-nos, concentrar-nos en una escolta atenta per assimilar nous patrons i llenguatges. Paradoxalment, aquesta escolta intensiva sovint ens fa deixar d’escoltar tot el que passa al nostre voltant. Però com s’explica que després pugui conduir sense gairebé pensar i, tanmateix, escolto la carretera, el cotxe i puc seguir una conversa, sense estavellar-me?
A algú més li passa que per aparcar ha d’abaixar el volum de la ràdio?
Quan sentim un so que ens alarma «agafem les armes», entrem en un estat d’alerta, de tensió, una escolta atenta i focalitzada. Avui en dia, sovint parlem d’una atenció raptada, d’una economia de l’atenció, però potser hem de parlar també d’una economia política de l’escolta? D’una escolta reprimida per l’atenció focalitzada i fragmentada? Aquella escolta que és mecanística, objectiva i, per tant, quantificable? La política de l’escolta és la de la impossibilitat de l’escolta? Si és així, quines són les conseqüencies? Quins llenguatges i relacions i mons construïm i reproduïm?
En tot cas sembla ser que hi ha una dimensió de l’escolta que desborda el temps productiu i mesurable, que viu en tot el nostre cos no només en el sentit aural.
Una escolta que habita un temps kairòtic més que cronològic, més contemplatiu o meditatiu més que mecanístic. És potser la crisi de l’esperit l’oblit d’una forma de l’escolta?
Ara us convido a seguir escoltant i parlant, a compartir experiències, reflexions, qüestions, a compartir silencis incòmodes i fer d’allò estrany quelcom més proper.
Corradi Fiumara, G. (1995). The Other Side of Language: A Philosophy of Listening. Routledge.
Heidegger, M. (1975). Early Greek Thinking. Harper & Row.
Nancy, J.-L. (2007). Listening (C. Mandell, Trans.). Fordham University Press.
Següent acte →
